Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras LITERATURA, IDENTITAT I DRET IDENTITAT, LITERATURA I DRET Tarragona, 2017 Coordinació de Magí Sunyer Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili Av. Catalunya, 35 - 43002 Tarragona Tel. 977 558 474 · publicacions@urv.cat www.publicacions.urv.cat 1a edició: octubre de 2017 ISBN (paper): 978-84-8424-639-8 ISBN (PDF): 978-84-8424-640-4 DOI: 10.17345/9788484246398 Dipòsit legal: T 1338-2017 Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili és membre de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas i de la Xarxa Vives, fet que garanteix la difusió i comercialització de les seves publicacions a nivell nacional i internacional. Cita el llibre. Consulta el llibre a la nostra web. Llibre sota una llicència Creative Commons BY-NC-SA. ÍNDEX Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Montserrat Corretger El Dret català en la Història de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Antoni Jordà Fernández Sobre els discursos múltipes de la identitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Pompeu Casanovas De Dalí a Gaudí: La construcció de la identitat artística a Catalunya. . . 43 Joan Cuscó i Clarasó El discurs abolicionista de l’Entesa dels Catalans. La intervenció de Josep Anton Baixeras al Senat el 28 de desembre de 1977 . . . . . . . 61 Isabel Baixeras Delclòs Intervenció de Josep Anton Baixeras al Senat el 28 de desembre de 1977 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Josep Anton Baixeras Sastre Sunyer, Magí (coord.), Identitat, literatura i dret , Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2017, p. 7–10. ISBN: 978-84-8424-639-8. DOI: 10.17345/9788484246398 PRÒLEG Montserrat Corretger Universitat Rovira i Virgili Les III Jornades de la Càtedra Baixeras, celebrades la tardor de 2016, unei- xen en una síntesi encara massa inèdita la identitat, la literatura i el dret. Per analitzar les idees i les tensions que vinculen aquests conceptes i disci- plines, es va comptar amb la participació del Dr. Antoni Jordà Fernández, catedràtic d’Història del Dret i de les Institucions a la Universitat Rovira i Virgili; del Dr. Pompeu Casanovas, Research Professor a La Trobe Univer- sity (Austràlia) i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, i del Dr. Joan Cuscó Clarasó, professor de la Universitat de Barcelona i membre de la Societat Catalana de Filosofia. Finalment, recuperem un text d’Isabel Baixeras Delclòs, advocada i neboda de Josep Anton Baixeras, presentat en les I Jornades de la Càtedra, que no va ser publicat aleshores i que per la idoneïtat del tema incloem ara en l’edició de les terceres. Els textos que aquí es presenten demanen una lectura lenta i reflexiva, una assimilació en petites dosis. Només així se’n pot albirar la profunditat, es pot percebre la necessitat dels plantejaments que s’hi fan i es pot fruir de l’immens plaer de cercar i trobar les respostes a les qüestions que s’hi enceten. I és que només a través d’una immersió rotunda i pausada en cadas- cun dels assaigs entendrem les possibles relacions entre identitat, literatu- ra i dret i obtindrem el goig de la comprensió de complicitats que encara no havíem descobert fins ara. És així com ens adonarem del fil rectilini que des del segle viii fins a l’actualitat travessa el dret català, en cadascuna de les etapes de la seva evo- lució, d’ençà de les normes dictades pels reis francs, les capitularia . Amb els nuclis polítics propis que apareixen a finals del s. x sorgeixen els Usat- ges , una primera regulació jurídica de la societat feudal catalana, i a partir de les acaballes del s. xii i durant el s. xiii s’observa com les antigues cúries i assemblees dels comtats es transformen en les Corts estamentals, on rei i 8 Montserrat Corretger Corts esdevenen les fonts principals de la producció del dret. Neix, doncs, el dret català unit a la llengua i n’és una primera manifestació organitzada, una primera literatura especialitzada professionalment. Anton Jordà ens duu des d’aquí, i a través dels segles, en un itinerari atractiu i documentat amb rigor, al coneixement de cada estadi del corpus jurídic del Principat: els capítols de cort, els actes de cort, les constitucions de Corts, el dret ma- rítim, el dret i institucions de la Catalunya medieval i moderna, quan, des del segle xv i fins al 1704, s’imposaren tres compilacions com a instrument de recopilació de les lleis vigents, amb totes les variants i excepcions que cada moment polític i cada cort reial imposava. Ens assabentem de l’abast i objectiu del Decret de Nova Planta de Felip V: Era una regulació inspirada en un objectiu clar: assegurar la llibertat d’acció de la corona atenent la conveniència suprema del rei i de l’Estat, eliminant els obstacles que ho impedissin, introduint les institucions més adients per garantir el control total del territori i, en definitiva, consolidant la creació del dret com una atribució única i exclusiva del rei: Catalunya deixaria de tenir un mecanisme legislatiu propi. Cal seguir aquest fil que ens ofereix el Dr. Jordà fins a unes conclusi- ons quasi elèctriques, en què ens fa circular destrament, amb informacions successives, amb pas segur, fins a l’actualitat. Ens ha bastit el marc històric i jurídic on anirem situant les aportacions que van forjant aquest llibre. Per la seva part, el Dr. Pompeu Casanovas ens incita a pensar i a sor- tir de l’àmbit de la parcel·la de realitat on ens movem per establir-nos en aquella veritat oculta —potser la que invocava Pere Calders—, en aquells angles d’enfocament on, per comoditat o per inèrcia, no ens acostumem a situar. Només així podrem anar i venir sense por per dreceres, corriols i camins rals del coneixement on no ens havíem atrevit a circular encara i descobrir així terres inexplorades, paisatges nous: «alguns components di- ferents de la identitat —personal, lingüística, cultural, política i jurídica— que poden ser tractats analíticament de forma separada, però que normal- ment es presenten junts i mesclats en l’experiència de la vida quotidiana». I ens adverteix: «Defensaré que el que sembla nou és en realitat antic, i que la llengua és un component important, però no l ́únic ni el més determi- nant, en aquest tema. I defensaré també que hi ha dimensions distintes en aquesta unitat sincrètica.» Aquest és el panorama on Pompeu Casanovas ens situa i ens sorprèn amb la seva magna cultura humanística i científica. Aprenem des del seu discurs nou i engrescador, que abasta d’un confí a Pròleg 9 l’altre del saber humà a partir de relacions originals i de descobertes que ens captiven. Ens explica les dificultats amb què ens trobem per passar de l’individu a la col·lectivitat, com filòsofs i sociòlegs han bastit teories que difícilment satisfan les preguntes sobre aquesta evolució i la incidència absoluta que té aquest procés en la forja de la identitat. Insisteix en el fet que no es pot passar del terreny social al cultural sense la mediació de la construcció de dades: «La construcció institucional i la construcció narra- tiva permeten aclarir molts d’aquests passos intermedis, que poden variar segons els grups socials, el temps i l’espai on són formulats.» Trobarem en aquest assaig il·lustracions, o gairebé il·luminacions, sobre les relacions entre identitat i cultura que abasten literatura, pintura, música i dret i ens duen a reflexionar sobre els processos que les han generades. I és que «la narració, el relat, el discurs, quan es posen en contacte amb la cognició social, acompleixen un paper important en la creació i transmissió de la identitat cultural». Breu: Pompeu Casanovas advoca per un pensament no parcel·lat que en la seva amplitud i en el seu rigor teòric i documental ens obliga a qüestionar i a comprendre des d’una òptica crítica que defuig la instal·lació en espais coneguts i confortables i ens exigeix pensar —com aconsellava Gabriel Ferrater— sempre més del que l’ocasió demana. El Dr. Joan Cuscó i Clarasó centra la seva reflexió en la forja de la identitat cultural catalana a partir de l’arquitectura, la pintura i la litera- tura. Parteix de la valoració que Francesc Pujols i Salvador Dalí van fer de Gaudí en entendre’l com a «baula imprescindible de l’art català con- temporani», amb el pintor Marià Fortuny i sota l’advocació filosòfica i mística de Ramon Llull. Ens descobreix així un altre espai —en els anys vint i trenta— dins «la construcció d’una “tradició intel·lectual” i artística “alternativa” al Noucentisme», que en aquest cas «parteix de la voluntat d’enderrocar per a construir». En aquesta línia de pensament i d’entre els diversos punts de vista coetanis sobre Gaudí, Cuscó tria aquell que, tot i ser polèmic, ens ha dut fins on som avui: Pujols i Dalí «defensen Gaudí com a graó imprescindible en la construcció del present i del futur. [...] Ha arribat a uns límits de complexitat que reclamen destruir per construir de nou i, en fer-ho, convertir-lo en un “clàssic”». Seguint la línia filosòfi- ca de Pujols, Cuscó determina, amb Dalí, els valors «presurrealistes» de Gaudí i recorda el criteri d’aquest pintor, que, amb Pujols, establia que «cal un pensament que sigui “realista” del tot, que abraci el conscient i l’inconscient. [...]. I que es relligui amb un coneixement científic de la realitat, i és aquest coneixement el que permet una nova mirada i una nova 10 Montserrat Corretger sensibilitat més universal. Una nova espiritualització de la vida humana». Ens parla, doncs, dels camins de la nostra contemporaneïtat, aquells que s’inicien amb el neoplatonisme resident en el surrealisme i circulen per les reflexions que des d’Aristòtil fins als surrealistes plantegen l’entusiasme, la follia i el plaer com a impulsors de l’art. Aquest «humanisme basat en una nova antropologia filosòfica que redimensiona la “realitat” humana i la subjectivitat» ha fornit la complexitat de la cultura catalana del segle xx d’on procedim. En aquest espai cultural, en la segona meitat del segle xx, desenvo- lupa la seva obra l’escriptor i advocat Josep Anton Baixeras, del qual en el present llibre es pot llegir un magnífic discurs en defensa de l’abolició de la pena de mort que pronuncià com a senador el 28 de desembre de 1977 i que ve aquí precedit per una rigorosa i llegívola exegesi que n’extreu Isabel Baixeras. L’humanisme i la humanitat que presideixen el discurs es manifesten també en aquest assaig previ que ens presenta amb exactitud, amb encertades apel·lacions literàries i amb una precisa visió jurídica la situació històrica, política i social del context del discurs. Després d’una presentació de la personalitat i l’obra de l’escriptor i advocat, Isabel Bai- xeras aprofundeix en la intervenció de Josep Anton Baixeras en el debat parlamentari de la proposició de llei per a la supressió de la pena de mort, i ho fa amb una cura acadèmica i estilística que evoca l’esperit de l’oncle, des de les motivacions històriques, polítiques i socials del discurs, coratjós i decidit, fins a l’anècdota personal i familiar que en pogué ser la llavor i fins a l’estudi cordial i exigent de la llengua i l’estil utilitzats. Són molt subtils i d’alt interès les observacions i hipòtesis de l’autora, que, amb agu- desa, diagnostica les deixes del quefer literari en l’expressió enèrgica de la peça oratòria. Val la pena llegir pausadament aquest assaig, on els conei- xements jurídics es posen, lluny dels tecnicismes habituals, al servei de la comprensió del pensament de Baixeras en el fragor de la defensa radical de la proposta de llei i, alhora, al servei dels valors del discurs com a peça literària i com a lliçó de literatura aplicada. Valguin aquest darrer assaig i el discurs de Josep Anton Baixeras com a cloenda d’aquest llibre en la seva invocació dels valors humans, jurídics, identitaris i culturals. Sunyer, Magí (coord.), Identitat, literatura i dret , Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2017, p. 11–20. ISBN: 978-84-8424-639-8. DOI: 10.17345/9788484246398 EL DRET CATALÀ EN LA HISTÒRIA DE CATALUNYA 1 Antoni Jordà Fernández Universitat Rovira i Virgili Introducció Un antiquíssim usatge, conegut com Una quaeque gens, deia que cada po- ble escull la seva llei: «Cascuna gens assi mateix elegeix propria Ley per sa costuma, car longa costuma per Ley es hauda.» 2 Durant segles, el dret, potser fins i tot més que la llengua, ha estat l’element definidor i identitari d’un poble ordenat políticament. Seguint el professor Josep M. Font Rius, 3 podem distingir diverses eta- pes historicopolítiques que portarien a la formació del que després seria Catalunya. Després de la destrucció del regne visigot, sorgirà una legisla- ció territorial segons el curs evolutiu següent: a) Incorporació de bona part del país al domini carolingi (s. viii-x), amb poques manifestacions legals, en tot cas procedents de l’imperi franc: les capitulars carolíngies. b) Domini comtal català, independent ja dels reis francs (s. x-xiii), on sorgeixen les primeres manifestacions legislatives pròpies, per exemple, les cartes de poblament i franquícia i els Usatges. 1 Text de la conferència pronunciada a les iii Jornades Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català, Identitat, Literatura i Dret (Tarragona, 8 de novembre de 2016). S’hi han afegit algunes notes a peu de pàgina per completar les referències i actualitzar-ne el contingut. 2 3CYADC I, 1, tit. xv, usatge Una quaeque gens 3 En la redacció d’aquest text seguim en general Josep M. Font Rius, Cartas de población y franquicia de Cataluña (Madrid-Barcelona, 1969-1983); Víctor Ferro, El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta (Vic, 1987); Tomàs de Montagut Estragués (coord.) Història del dret català (Barcelona, 2009); Aquilino Iglesia Ferreirós, «La creación del Derecho en Cataluña”, a Anuario de Historia del Derecho Español , xlvi (1977), p. 99-423. 12 Antoni Jordà Fernández c) Desenvolupament polític del Principat (s. xiii-xv), unit als regnes d’Aragó, València i Mallorca, tot i que amb la seva pròpia personalitat jurí- dica. Hi ha una gran producció legislativa: legislació reial, legislació de les Corts i implantació progressiva del ius commune 1. Les capitulars carolíngies En els territoris al voltant dels Pirineus, els carolingis crearen la Marca Hispanica. Els territoris compresos dins de la Marca Hispanica s’organitza- ran de forma similar al regne franc: divisió en comtats, al front rels quals hi haurà un comites , delegat i nomenat pel rei franc amb autoritat militar, governativa, judicial i fiscal dins del comtat. Després de l’ocupació musulmana, els hispani que fugien i buscaven la protecció dels francs seguien conservant el dret visigot. Però com que l’estructura política és la carolíngia, les terres catalanes seran subjectes de les normes dictades pels reis francs: són les capitularia . Aquestes normes intenten adaptar als interessos de la monarquia l’ordenament jurídic dels hispani : tracten de l’adquisició de terres mitjançant l’ocupació i conreu ( aprisio ), de les obligacions militars o prestacions que s’han de complir, dels impostos que es pagaran i de la dependència respecte a l’autoritat els comtes. Es conserven algunes capitulars de Carlemany, Lluís el Pietós i Carles el Calb (des de finals s. viii fins a mitjan s. ix). Però aquestes capitulars res- pecten o deixen al marge les restants matèries, on s’aplicaria la llei pròpia dels hispani , en aplicació del principi personalista del dret, vigent encara al regne franc i als regnes germànics. 2. Les cartes de poblament i franquícia Les cartes de poblament i franquícia sorgeixen amb el procés de repo- blament entre els segles ix i xiii: són textos que s’atorguen a llocs de nou poblament (cartes de poblament), o a d’altres en què es vol impulsar el seu desenvolupament i consolidació mitjançant noves exempcions (carta de franquícies). Tot i que de vegades aquesta diferenciació resulta difícil d’es- tablir. Passats els segles, sorgiran en algunes viles i ciutats uns documents jurídics més amplis i extensos, que incorporen una recensió de normes jurídiques d’ordre processal i penal, amb la pretensió d’ordenar la seguretat jurídica de la comunitat urbana. El dret català en la història de Catalunya 13 Cartes de poblament i franquícia foren a Catalunya el nucli inicial dels drets locals; amb el temps, s’anirien ampliant per configurar unes redac- cions més perfeccionades de drets locals o comarcals: les consuetudines i costums locals que amb diferents denominacions es van establir (Barcelo- na, Lleida, Tortosa, Horta, Miravet, etc.). 3. Els Usatges de Barcelona i el dret feudal La progressiva desvinculació dels comtats catalans respecte dels reis francs coincideix amb l’aparició d’una nova estructura política i social: el siste- ma feudal. A finals del segle x es formaran nuclis polítics propis (Girona, Barcelona, Ausona, Cerdanya, Besalú, Pallars, Urgell...), però simultàni- ament un comtat, el de Barcelona, aglutinarà ràpidament els altres mit- jançant enllaços matrimonials o establint vincles de vassallatge. El comte de Barcelona apareixerà com a princeps , en especial en impulsar la recon- questa de la Catalunya nova a mitjan segle xii. Els Usatges sorgeixen per tal de regular l’organització jurídica de la societat feudal catalana. Està format per un nucli primitiu (època de Ramon Berenguer I, s. xi) format per usos judicials de la cúria comtal i disposicions del mateix com- te. A aquest nucli s’hi afegiran posteriorment altres disposicions comtals i les «constitucions de pau i treva» (acords de les autoritats civils i eclesiàs- tiques per evitar els abusos i violències sobre els pagesos). 4 Posteriorment, al segle xii, un jutge de la cort de Ramon Berenguer IV reunirà aquests i altres textos formant la col·lecció coneguda com Usaticos Barchinonenses o Usatges de Barcelona, que seran completats per diferents normes i textos legals reguladors del món feudal, com les Costumas de Catalunya (s. xiii) i les Commemoracions de Pere Albert. 4. La legislació del Principat A partir de finals del s. xii i durant el s. xiii, les antigues cúries i assem- blees dels comtats es transformaran en les Corts estamentals. Rei i Corts seran, doncs, les fonts principals de la producció del dret. La legislació del monarca adoptava diferents formes: la pragmàtica (disposició reial, de 4 Les Constitucions de Pau i Treva de Catalunya (segles xi-xiii) , estudi introductori i edició a cura de Gener Gonzalvo i Bou (Barcelona 1994). 14 Antoni Jordà Fernández certa importància, promulgada normalment de motu proprio o a petició d’alguna entitat o estament); privilegis (disposicions particulars expedides a favor d’algun lloc o territori o grup de població); edictes (dictats pel rei o lloctinent, per a l’execució de les Constitucions i altres lleis, i l’administra- ció de justícia) i sentències arbitrals. La legislació aprovada per les Corts es denominarà genèricament Constitucions , per referir-se a les propostes sorgides a iniciativa del mo- narca i aprovades per les Corts. Com diu Víctor Ferro, 5 la paraula «cons- titució» que s’emprava per anomenar les lleis generals pactades és una denominació originària del dret romà. A Catalunya, a partir de la Cort de Barcelona del 1283, totes les lleis generals aprovades en cort rebrien el nom de «constitucions». Tanmateix, sota aquest nom genèric hi havia diverses modalitats legislatives específiques, per la qual cosa la paraula «constitució» restaria reservada, en sentit estricte, a una forma de legis- lació pactada en particular. Les constitucions pròpiament dites eren les indiciades pel rei i aprovades pels braços o estaments: el rei, en primera persona (plural majestàtic), estatueix i ordena, amb l’aprovació i la confor- mitat de la Cort. A aquestes normes legislatives, s’hi afegiren altres normes de denominacions diverses que en el seu conjunt conformaven les «cons- titucions y altres drets» de Catalunya, i que acabarien sent compilades des del segle xv. Les Constitucions eren diferents dels Capítols de Cort , peticions for- mulades pels estaments i que adopten força legal si el monarca ho sanci- ona i accepta. I finalment hi havia els Actes de Cort , disposició que origi- nàriament dictava el monarca fora de les Corts i en què els estaments o el monarca demanen la conformitat de les Corts i obtenir així la validesa d’un acte de Cort. Aquestes dues formes de producció de dret obligaven a concretar el valor relatiu o preferent d’aquestes diverses fonts. La doctrina general era que les Constitucions de Corts tenien supremacia legal. El rei podia dictar pragmàtiques, edictes, etc., però sempre que no anessin en contra de les Constitucions. Es donava valor superior, doncs, a les lleis paccionades, 6 es- pecialment a partir de les Corts de Barcelona de 1283, on es va aprovar que 5 Víctor Ferro i Pomà, «Les constitucions i altres drets de Catalunya», a Documents jurídics de la Història de Catalunya (Barcelona, 1991), p. 192. 6 Tomàs de Montagut Estragués, «Pactisme o absolutisme a Catalunya: les grans institucions de govern, s. xv-xv», a Anuario de Estudios Medievales, 19 (1989), p. 669-679. El dret català en la història de Catalunya 15 el rei podia crear dret fora de les Corts i sense el seu consentiment, sempre que les pragmàtiques reials no anessin en contra del dret del Principat. Tanmateix, no serà fins al segle xvi que les Corts catalanes aconseguiran que allò que s’havia aprovat en Corts només podia ser derogat pel que establissin Corts posteriors, a costa de reconèixer que les pragmàtiques formaven part també del dret propi de Catalunya. 5. El dret marítim Les primeres referències al dret marítim a Catalunya les trobem als Usatges i als Costums de Tortosa. Més endavant, com indica Tomàs de Montagut, 7 el dret marítim que empraven navegants i mercaders en les seves activitats mercantils per la Mediterrània (especialment els de Catalunya, València o Mallorca) era un element comú a tots els navegants i mercaders del mar, amb independència del seu lloc d’origen o procedència. Les seves pràcti- ques mercantils quotidianes són l’origen del dret marítim. Posteriorment, aquests usos i costums marítims es transformarien en ordenances redacta- des en capítols que abocaren a la formació del Llibre del Consolat de Mar (1494), 8 que perduraria fins al segle xix. Com diu Montagut, el text es caracteritza per la claredat dels enun- ciats normatius formulats a partir d’una valoració equitativa, justa i molt detallada dels casos concrets que es plantejaven. 6. Dret i institucions de la Catalunya medieval i moderna Com han indicat nombrosos estudiosos (Valls i Taberner, Ferran Soldevi- la, Jaume Vicens Vives, Josep M. Font Rius, Victor Ferro, Tomàs de Mon- tagut, Aquilino Iglesia, Jesús Lalinde, etc.), les institucions catalanes en època medieval i moderna, una vegada consolidats els trets fonamentals o elements bàsics de cada institució (Cort General, Generalitat, municipis) 7 Tomàs de Montagut Estragués, «El Llibre del Consolat de Mar y el ordenamiento jurídico del mar», a Anuario de Historia del Derecho Español , lxvii-i (1997), p. 201-217. 8 José María Font Rius, «Estudio preliminar al Libro del Consulado del Mar», en Libro del Consulado del Mar . Edición del texto original catalán y traducción castellana de Antonio de Capmany Revisión y anotación por A. M. de Saavedra. Epílogo de José Morro Cerda, (Barcelona, 1965) p. xxiv i ss.; Aquilino Iglesia Ferreirós, «Il Libro del consolato del Mare», a Rivista Internazionale di Diritto Comune , 6 (1995), p. 1-45. 16 Antoni Jordà Fernández mantindran les seves característiques pràcticament inalterables fins a la promulgació del decret de Nova Planta, el 1716. Des del s. xii, el comte de Barcelona és, també, rei d’altres regnes, que conformen la denominada corona d’Aragó, resultat de la unió dinàstica de diferents regnes, que continuaren conservant estructures polítiques i jurí- diques pròpies. Aquesta situació suposava l’existència de lleis i institucions diferents en cada regne, i es mantindrà, també, després de la unió dinàstica de la corona de Castella i la corona d’Aragó, mitjançant el matrimoni dels reis Catòlics al segle xv, però ara dins de la monarquia hispànica. A partir del segle xvi, sorgeix amb força, arreu d’Europa, una nova con- cepció del poder del rei, a partir de la qual la sobirania règia té un paper exclusiu en la creació del dret i en l’organització política del regne. Aquest fet suposaria la necessària eliminació dels obstacles que impedissin l’autoritat del monarca, a fi de permetre la consolidació del que s’ha denominat abso- lutisme polític o sobirania absoluta. En la monarquia hispànica, el manteni- ment de lleis i institucions de tradició medieval no permetien l’afirmació del poder absolut del rei. Les guerres entre el monarca i les institucions catala- nes, especialment la guerra dels Segadors i la de Successió, acabarien amb el triomf de la sobirania reial. 7. Catalunya en la monarquia hispànica El regnat d’Isabel I i de Ferran II va significar un reforçament dels poders del rei. Això no implica una unió jurídica de tots els regnes, ja que tant la corona d’Aragó, com Navarra, Portugal i les Índies mantindran una inde- pendència respecte de la corona de Castella. 9 Els Reis Catòlics i els seus successors exerceixen la seva sobirania de manera que s’aconsegueixin les finalitats desitjades sense provocar conflictes innecessaris. Però, després de Felip II, amb la pèrdua de territoris i importància a Europa, els reis in- tenten exercir la seva sobirania amb més força en els territoris que encara conservaven. Aquesta situació continua durant el segle xviii amb l’arriba- da dels Borbons, que, en el fons, és el darrer episodi d’un procés històric iniciat a la baixa edat mitjana. 9 Joan Lluís Palos, Catalunya a l’imperi dels Àustria: la pràctica de govern, segles xvi i xvii (Lleida, 1994), i «¿El Estado contra Cataluña? Estrategias de control y limitaciones del poder real en los siglos xvi-xvii», a Manuscrits: revista d’història moderna , 13 (1995), p. 143-154. El dret català en la història de Catalunya 17 Els reis consideraran que poden crear el dret sense més límits que la llei de Déu i de la naturalesa. A Catalunya, els conflictes i les tensions es- clataran el 1640, però tenen uns antecedents en les dificultats de la corona en les seves guerres europees i la necessitat d’obtenir recursos econòmics i soldats per part de tots els regnes de la monarquia. Després de la guerra dels Segadors, aparentment segueix tot igual: no es modifiquen les Constitucions de Catalunya, però s’introdueixen al- teracions importants en el procediment de nomenament dels membres del Consell de Cent i de la Generalitat, que van permetre al monarca el control de la vida política catalana. A Catalunya, com a la resta de regnes europeus, durant la baixa edat mitjana i l’època moderna s’imposaren les compilacions com a instrument de recopilació de les lleis vigents. 10 Aquest fenomen jurídic arribarà fins al segle xix, quan l’impuls codificador origi- nat per la Revolució Francesa portarà a la fi de les compilacions. 8. Les compilacions catalanes Les constitucions i capítols de cort foren compilats i recollits de manera sistemàtica a començament del segle xv. És un procés que es du a terme, també, a gairebé tots els regnes peninsulars, però que a Catalunya té una significació especial: el canvi dinàstic sorgit arran del compromís de Casp (1412) és un fet que provoca la voluntat dels estaments de presentar al nou monarca el conjunt de la legislació aplicable i vigent a Catalunya. Un altre factor específic fou el desig de disposar d’una versió oficial en llengua vulgar, no pas en llatí, de les lleis generals. 11 10 Sobre el tema en general, vegeu Tomás de Montagut i Estragués, «Les compilacions del Dret general català», a Glossae 7 (1995), p. 113-134; Víctor Ferro i Pomà, «Les constitucions i altres drets de Catalunya», a Documents jurídics de la Història de Catalunya (Barcelona, 1991), p. 183-202. 11 Víctor Ferro i Pomà, «Les constitucions i altres drets de Catalunya», a Documents jurídics de la Història de Catalunya (Barcelona, 1991), p. 199; Guillem M. de Brocà, Taula de les stampaçions de les constituçions y altres drets de Cathalunya y de les costumes y ordinaçions de sos diverses paratges (Barcelona, 1907). 18 Antoni Jordà Fernández Es van publicar tres compilacions catalanes: la primera (1495) no oficial, 12 i les altres dues, amb l’aprovació del rei i les Corts (1588-89, 13 i 1704). 14 Cal destacar que des de la segona compilació s’inclourà un vo- lum de constitucions i capítols de cort i altres lleis de Catalunya superflus, contraris i corregits, prova del gran valor jurídic que es donaven als textos legals, fins i tot els que estaven ja derogats. Val a dir que les constitucions i els capítols de cort que foren apro- vats a la Cort de Barcelona del 1705-1706, convocades per l’arxiduc Carles d`Àustria, no van ser mai incorporades a cap compilació, i foren publi- cades com a quaderns de la Cort. 15 La seva vigència restaria limitada als territoris sotmesos a l’arxiduc, fins a la derrota final del 1714. 16 9. El dret català després del decret de Nova Planta El decret de Nova Planta de Catalunya (1716) és fruit de la reflexió, per una banda, sobre l’experiència assolida en l’aplicació de decrets similars en altres territoris de l’antiga corona d’Aragó i, per altra, sobre la realitat 12 Constitucions de Catalunya. Incunable de 1495. Estudi introductori del Dr. Josep M. Font i Rius (Barcelona, 1988). 13 Constitutions y altres drets de Cathalunya: compilats en virtut del cap. de cort xxxiii de les Corts per la S.C. y Reyal Maiestat del Rey Don Philip nostre senyor celebradas en la vila de Montso any mdlxxxv. Volum primer (Barcelona, any mdlxxxviii, En casa de Huber Go- tart). Pragmaticas y altres drets de Cathalunya compilats en virtut del cap. de cort xxiii de les Corts per la S.C. y Reyal Maiestat del Rey Don Philip nostre senyor celebradas en la vila de Montso any mdlxxxv . Volum segon (Barcelona, Any mdlxxxviii). Constitutions y altres drets de Cathalunya, superfluos, contraris y corregits compilats en virtut del cap. de cort XXIII de les Corts per la S.C. y Reyal Maiestat del Rey Don Philip nostre senyor celebradas en la vila de Montso (Barcelona, Any mdlxxxviii). 14 Constitutions y altres drets de Cathalunya compilats en virtut del capitol de Cort lxxxii de las Corts per la S.C. y R. Majestat del Rey don Philip IV Nostre Senyor celebradas en la Ciutat de Barcelona. Any m.dcc.ii. (Barcelona, En Casa Joan Pau Martí y Joseph Llopis estampers, any m.dcciv). 15 Constitucions, Capitols, y Actes de Cort, fetas, y atorgats, per la S.C.R. Magestat del Rey Nostre Senyor Don Carlos III, Rey de Castella, de Aragó, Comte de Barcelona, & En la Cort celebrá als cathalans en la Ciutat de Barcelona, en la Casa de la Deputaciò del General de Cathalunya, en lo any de 1706 (Barcelona, en la stampa de Rafel Figuerò, 1706). Reed. facs. a Constitucions, capítols i actes de cort, 1701-1702 i 1705-1706 . Estudi introductori de Joaquim Albareda i Salvadó (Barcelona, 2006). 16 Vegeu Joaquim Albareda, Catalunya en un conflicte europeu: Felip V i la pèrdua de les llibertats catalanes(1700-1714) (Barcelona, 2001); Ernest Lluch, L’Alternativa catalana, 1700- 1714-1740 (Vic, 2000). El dret català en la història de Catalunya 19 política catalana davant la pèrdua de dret de les seves institucions pròpies, ja que, de fet, amb la caiguda de Barcelona el 1714 van ser dissoltes la Ge- neralitat, la Cort General i el Consell de Cent de Barcelona, tot i esperant la regulació institucional definitiva de Catalunya dins de la monarquia hispànica. Era una regulació inspirada en un objectiu clar: assegurar la llibertat d’acció de la corona atenent la conveniència suprema del rei i de l’Estat, eliminant els obstacles que ho impedissin, introduint les institucions més adients per garantir el control total del territori i, en definitiva, consoli- dant la creació del dret com una atribució única i exclusiva del rei: Catalu- nya deixaria de tenir un mecanisme legislatiu propi. Les reformes provocades pel decret de Nova Planta afectaren l’àmbit polític i administratiu, on s’imposaria el dret públic de Castella com a la resta de la monarquia. Però pel que fa als assumptes o litigis entre parti- culars, restaria vigent el dret civil català, així com també el dret mercantil (conservant el Consolat de Mar), el dret penal i les pràctiques processals tradicionals. Però aquesta vigència s’havia d’entendre com a resultat de la voluntat del monarca, que, en ús de la seva sobirania, declarava de nou establerta aquella legislació, sempre que no afectés la reial voluntat. Què significava aquesta pervivència de part del dret privat català? Significà poder invocar les constitucions i altres lleis de Catalunya en litigis, sempre que no s’oposessin a la legislació reial. Significava, per exemple, conservar el dret de família tradicional de Catalunya: règim de separació de béns entre els cònjuges, reforçament del paper de la família com a nucli econòmic i social mitjançant els capítols matrimonials, man- teniment de la legítima de la quarta part en l’ordre successori. Pel que fa al dret agrari, institucions com l’emfiteusi, la carta de gràcia o els contractes a parts de fruits, etc. continuaran una tradició secular catalana. Val a dir, però, que el decret no atorgava a Catalunya (com no es feia en cap altre antic regne de la monarquia) un mecanisme de renovació de les lleis, ja que les Corts catalanes restaven abolides. D’aquesta manera, el dret català que continuaria vigent restava, de fet, fossilitzat, sense poder-se renovar i subjecte, per tant, a les modificacions i adaptacions que les de- cisions reials impliquessin en el dret català per la interpretació i aplicació que en feia el rei mitjançant el seu Consell Reial. 20 Antoni Jordà Fernández 10. Algunes conclusions En definitiva, el Decret de Nova Planta del 1716 va derogar el dret públic de Catalunya i, per tant, bona part de les compilacions restaren sense efec- te pràctic. Pel que fa al dret privat, continuaria vigent el dret penal, pro- cessal, mercantil i civil de Catalunya, però no es podria actualitzar, per la inexistència de les Corts catalanes. A més, es dictaren normes específiques sobre el testament parroquial, els censos emfitèutics, la inscripció dels censos a rabassa morta i la retenció de crèdits en els fideïcomisos. L’aplica- ció del dret supletori (català o castellà) seria un motiu de conflicte. 17 L’any 1822 desapareix el dret penal català; el 1829, el dret mercantil propi, i el 1834 es creava el Tribunal Suprem, darrera i única instància de cassació. La redacció i aprovació del Codi civil (1888) no va impedir ni eli- minar el dret català privat que encara restava vigent, 18 i així ha arribat fins als nostres dies. La «Compilación del derecho civil especial de Ca- taluña» (1960) ordenaria el dret vigent aleshores. 19 Tanmateix, valia una veritable renovació del dret català. La Constitució de 1978 (art. 149.1.8) permetia «la conservación, modificación y desarrollo por las Comuni- dades Autónomas de los derechos civiles, forales o especiales, allí donde existan». Per aquest motiu, el Parlament de Catalunya aprovà inicialment (1984) una reforma de la «Compilación del derecho civil especial de Cata- luña». Posteriorment, en un procés de revisió profunda i sistematització, s’han aprovat, entre els anys 2002 i 2017, diverses lleis encaminades a la creació d’un veritable i modern codi civil català. 20 17 Josep M. Gay Escoda, «Notas sobre el derecho supletorio en Cataluña desde el decreto de Nueva Planta (1715) hasta la jurisprudencia del Tribunal Supremo (1845)», a B. Clavero- P. Grossi, F. Tomás y Valiente, Hispania entre derechos propios y derechos nacionales. Atti dell’in- contro di Studio. Firenze–Lucca, 25, 26, 27 Maggio 1989 (Milano 1990), vol. ii, p. 805-865. 18 Juan Baró Pazos, La codificación del Derecho civil en España (1808-1889) (Santander, 1993). 19 Esteve Bosch Capdevila, «La Compilación del Derecho Civil Especial de Cataluña: Géne- sis, significado y ¿defunción?», a Ivs Fvgit , 16 (2009-2010), p. 181-196. 20 Llei 29/2002, de 30 de desembre, Primera llei del Codi civil de Catalunya; Llei 25/2010, del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la familia; Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques; Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions; Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals; Llei 3/2017, del 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i els contractes, i de modificació dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè.